CARTA DE PRESENTACIÓ DE MAFALDA

La carta que es reprodueix aquí és la de presentació que Mafalda va escriure als lectors del setmanari “Siete Días” quan, després del tancament del diari “El Mundo”, Mafalda es va traslladar amb els seus amics a les pàgines d’aquest setmanari.

Aquesta carta coincideix amb el moment en què Guille acabava d’aparèixer a la sèrie, i encara que semblaria que està escrita per Quino, no és així. L’autor és Sergio Morero, secretari de redacció a “Siete Días”.

Una modificació d’aquesta carta serviria d’introducció al llibre “El Mundo de Mafalda”.

Senyor director de Siete Días: 

Un amic meu, el dibuixant Quino (es diu així, però quan firma xecs hi posa Joaquín Lavado), em va dir que tenies molt d’interès en contractar-mos a jo i als meus amics, Susanita, Felipito, Manolito i Miguelito, per a que treballem junts totes les setmanes a la teua revista. Acceptam amb molt de gust, però abans t’he de dir que a casa ha augmentat la família, perquè el 21 de març va néixer el meu germanet, la qual cosa va alegrar molt el meu pare i la meua mare, i a jo em va produir curiositat. Ara estam tots molt preocupats per atendre’l i pensar en un nom que li agradi a ell quan creixi.

Com em sembla que tu i els lectors de la revista voldran conèixer-me una mica millor abans de firmar el contracte, t’envio el meu currículum (s’escriu així?) més o menys complet, perquè d’algunes coses ja no me’n recordo. Ah!, també t’envio algunes fotos del meu àlbum familiar que em va treure papà, però torna-me-les!

En la vida real jo vaig néixer el 15 de març de 1962. El meu pare és corredor de segurs, i a casa s’entretén cuidant plantes. La meua mare és mestressa de casa. Es varen conèixer quan estudiaven junts a la Facultat, però després ella va abandonar-la per cuidar-me millor, diu.

El nom que em varen posar va ser en homenatge a una nena que treballava en la pel·lícula “Dar la cara”, que es va fer després de llegir el llibre de l’escriptor David Viñas.

El 22 de setembre de 1964, Quino em va aconseguir una recomanació per treballar a la revista Primera Plana, i en març del 65 em varen dur al diari El Mundo.

Veuràs que els meus amiguets t’agradaran tant com a jo. Felipito té un papà que és tot un enginyer; ell és bo, una mica simple, tendre i, tot i que a l’escola va un curs més endavant que jo, a vegades el cuido com si fos un fill meu. Vaig conèixer Manolito a la botiga del seu pare, perquè naltros som clients seus. Ara anam a escola junts. A vegada em fa enfadar perquè és molt caparrut. Sempre vol tenir raó... i el que em fa més ràbia és que quasi sempre la té. Amb Susanita no em porto gaire bé. Reconec que a vegades semblo molt antipàtica amb ella, però cada volta que parla pareix el Premi Nobel de la Classe Mitja. Segur que quan sigui grossa tocarà el piano, es casarà i tendrà molts fills i jugarà a “canasta”. Et diré un secret, però no li ho diguis a ningú, perquè Susanita no vol que es sàpiga: el seu pare és venedor d’una fàbrica d’embotits. Miguelito és el darrer que va ingressar a la colla. Tots l’estimam molt i mos fa riure perquè pensa sempre les coses més fantàstiques. Clar que encara és molt petit. Va un curs més endarrera que naltros.

Aquests dies he rebut moltes cartes i telefonades preguntant-me pel meu germanet. A gairebé tothom li preocupa saber com m’han explicat l’assumpte els meus pares. Va ser així: em varen cridar un dia, es varen posar molt vermells, varen dir que m’havien de dir una cosa molt important. El meu pare em va contar que havien encarregat un germanet per jo, que abans de néixer el cuidaria mamà perquè creix com una petita llavor, i que l’havia sembrat ell perquè en sap molt, de plantes. Jo no ho vaig entendre molt bé, però em vaig posar molt contenta quan vaig saber la veritat, perquè la majoria dels nens de l’escola parlen de nens que neixen dins cols o els porta la cigonya des de París... Amb els embolics que hi ha ara a París, estan com per pensar en cigonyes!

Uns altres em preguntaren com crec encara en els Reis Mags sent jo tan pessimista amb un problema tan greu com el de la pau. Melcior, Gaspar i Baltasar existeixen perquè m’ho va dir el meu pare, i jo el crec; en canvi sobre la pau tenc tots els dies proves de que, per ara, és un romanço. Aprofito la publicació d’aquesta carteta per enviar un salut a U-Thant i als Beatles, els quals admiro molt. El pobre secretari de l’ONU té molt bones intencions, i seria meravellós que li fessin cas, però...

Pensant en ell comprenc millor el papà i la mamà. Després de tot, ells no tenen la culpa de com són i com viuen. Els Beatles m’agraden perquè són molt alegres, estan d’acord amb jo en moltes coses, i toquen la música que mos agrada als joves. Ells haurien de ser presidents del món, perquè tenen influència sobre molta gent de tots els països.

M’agrada llegir, escoltar les notícies, mirar la televisió (menys les sèries), jugar als escacs, a les bitlles i als gronxadors. També m’agrada molt jugar i córrer a l’aire lliure, on hi hagi arbres i aucellets com a Bariloche. Quan vàrem anar de vacances allà vàrem passar uns dies molt polits. Aquest any no vàrem anar de vacances perquè esperàvem l’arribada del meu germanet. Espero que a l’estiu creixi de pressa, així el podrem portar amb naltros a Córdoba. Quan es preocupi menys pel xumet, li presentaré el Pájaro Loco, que treballa a la televisió. Segur que li agradarà tant com a mi.

Entre les coses que no m’agraden estan: primer, la sopa; després, que em preguntin si m’estimo més el meu pare o la meua mare; la calor i la violència. Per això, quan sigui grossa seré traductora de l’ONU. Però quan els ambaixadors es barallin jo traduiré tot el contrari, per que s’entenguin millor i hi hagi pau d’una vegada.

Fins la setmana que ve.