Encara avui li reprotxen que no dibuixi més la tira.
“A vegades em tracten com si fos un assassí”, diu.

Una nit de 1935, a Mendoza. Un home i un nen de 3 anys. Són oncle i nebot i tenen el mateix nom: Joaquín. Els pares del nen són al cine. El nen s’esgarrifa: des de la comissaria que hi ha al costat arriba el lament d’un presoner borratxo. A les nits d’estiu, quan els pares treuen les cadires a la vorera, els policies s’atraquen i es queden xerrant fins tard.

Ningú s’atreveix a negar-los la xerrada. A confessar que molesten. “És que eren l’autoritat”, diu ara el nen gros. Aquella nit a Mendoza, Joaquín – l’oncle – va agafar un llapis blau i va dibuixar un cavall per a Joaquín – el nebot que ho va comprendre tot en un segon, que la seua vida sencera flotaria damunt les crins de cavalls de tinta com aquell. Blaus.

“En aquell moment vaig saber que volia dibuixar. Fins avui em sorprèn que una persona amb un llapis dibuixi tot el que se li ocorre... bah, el que pot. Perquè un dibuixa com pot, no com vol”.

Diu Quino, Joaquín Salvador Lavado de naixement, que viatja sovent a Mendoza per veure el seu oncle, Joaquín Tejo, que ja en té 96. Quino té fama de tímid, però mira directament als ulls, somriu segur i té l’humor afilat, inquietant i fins i tot feroç. Al seu estudi el sol entra envestint els vidres. Hi ha una foto en blanc i negre d’Oski, el seu mestre, amb afecte, i diversos originals, dedicats, de col•legues: Rep, Fontanarrosa. Móns i dibuixets.

Una Mafalda cabaretera feta per Nine i un parell de Quinos de filferro, sortits de les mans dels artesans de plaça Francia i rescatats per un parell de nebodes per al seu oncle. És fill d’andalusos i germà menor de dos homes més, un comptable i l’altre advocat penalista.
“M’hauria agradat tenir una germana, perquè em sento molt més amic de les dones que dels homes”.
Però el seu pare, cap d’un basar, i la seva mare, mestressa de casa, varen morir massa prompte. El 1945 va ser ella, quan en Quino tenia 13 anys. El 1949 va ser ell, quan Quino en tenia 17.
“Els meus pares eren andalusos. Els amics dels meus pares també. Hi havia un venedor de verdures andalús que anava amb un carro. Era un Lorca, el tio. Cridava: ‘Traigo er sol y la luna de lo’ tomateeee...!’ Jo parlava andalús i a l’escola no m’entenien. Si em creuava amb un que anava amb un ca, arribava a l’escola i li deia a un company: ‘Viniendo pacá me crucé con un tío que iba con un perrito’. ‘I com es deia el ca?’, em preguntaven. ‘Ah, jo què sé’, deia jo. ‘Però com: no era el ca del teu oncle?’ La meua timidesa també té a veure amb això. Encara parlo de tu amb els meus germans, i amb les dones, però només amb les que em cauen bé”. Per caure bé, li varen caure bé fins i tot les mestres.

“A la primària em vaig enamorar, sí, clar. De la mestra de tercer, i de sa germana, que feia de substituta i estava encara més bona. No vàrem arribar mai a res. No va ser com aquest nen de 12 que tenia una història amb una mestra. Jo em vaig alegrar. Va ser com una reivindicació. Sí, sí. Em vaig posar molt content”.
Es lleva les ulleres. Les neteja. Porta un mocador al coll. Un jupetí informal. Mescla estranya. Falcó i colomet. Bell cavaller, en tot cas. No va fer l’escola secundària. Va començar Belles Arts, i va venir als 18 anys als carrers “porteños” amb uns pesos que li havia prestat el seu germà gros. Va tornar tres setmanes més tard a Mendoza, sense sous i sense feina. Però Quino és insistent. Va tornar a Buenos Aires i el 1954 va començar a publicar una pàgina a Esto es, alternant amb la de Garaycochea.

“Jo dibuixava molt malament. Garaycochea em deia: ‘Sí, les idees són bones, però el dibuix és una porqueria, no sé com et publiquen’. Em corregien molt. Quan jo treballava a Rico Tipo, Divito em feia portar els dibuixos en llapis, me’ls corregia i després els passava a tinta. Abans de Divito, jo dibuixava sense negres, tot en línia tranquil•la. Ell deia que no s’havia de deixar tanta pàgina blanca, que a la gent li agradava pagar per una revista que tengués molt de material. Em va demanar, a més, que li portàs dibuixos amb text”.
Abans de Divito, Quino era mut. Tots els seus dibuixos eren crisàlides silencioses. Encara, a vegades, ho són: mirin els personatges de Quino quan no parlen. El secret és als ulls. Són només punts, i amb punts s’ha passat quaranta anys expressant ira, còlera, amor, sñigg, sniff i puaj.
“És un puntet, però a voltes el puntet et surt amb l’expressió que un vol i a voltes no”.

Fou i és publicat i premiat a Amèrica i Europa. Els llibres amb recopilacions dels seus treballs publicats en diferents mitjans – “Mundo Quino”, “A mí no me grite”, “Yo que usted” – han venut milers d’exemplars. Des de fa anys, Quino dibuixa una pàgina d’humor per a la revista dominical de Clarín, Viva. De desembre a abril viu a Milà, dibuixant-orenella a pesar seu.
“Viatjar em rebenta una mica perquè he de deixar feina avançada i ja sense viatjar un està amb el lliurament darrera seu. Sense la pressió del lliurament, no sé com seria. A vegades penso en deixar de dibuixar setmanalment, per fer un llibre, no una recopilació de les pàgines que ja vaig publicar, com són fins ara els meus llibres. M’agradaria tenir temps de pensar una història i fer-la com un llibre. Però bé, em sembla que quedarà només en una idea”.
Hi ha una carpeta per als moments d’idees esquives. Una carpeta groga amb un rètol enorme que crida “Idees”. Quino l’abraça com qui abraça gel en mig del desert.

“Tenc això i tenc una altra font d’inspiració: la Bíblia. La llegeixo moltíssim, té un poder de síntesi increïble. La Creació en set dies? Una meravella de la síntesi. Fa poc em va arribar una carta d’un capellà de Junín, demanant-me que fes un via crucis per a la seua església. Em va alegrar perquè cada vegada que toco el tema de la religió rep cartes que em diuen de tot. L’altre dia un senyor em va enviar una carta queixant-se per una pàgina que jo havia fet sobre la religió... I li va enviar a Caloi!” (pseudònim de Carlos Loiseau, dibuixant argentí que ha publicat a les revistes Tía Vicenta, Tío Landrú, Siete Días i Primera Plana, entre d’altres).

Ca seua és polida, còmoda. Una mica atemporal, plena de records de viatges pel món, i per moments, decorada amb un gust dubtós. “Ah, sí, aquells quadres... A ningú li agraden. I això que qui els va pintar va guanyar una quantitat de premis, però a tothom qui ve li semblen una porqueria”.
De totes maneres, encara que senzilla, és un palau comparada amb les habitacions compartides amb quatre persones on havia de dormir quan va arribar a Buenos Aires.
“No sé si hi ha ciutats ideals. Mendoza no és particularment atractiva. La ciutat és polida, però no sé per què ho han fet tot tan lluny de la muntanya. A més, hi ha terratrèmols. El meu germà penalista diu que no et passa res, que la casa està ben construïda. Però encara que no et passi res, veure que hi ha gent que ho perd tot, és una porqueria”.
Agafa una foto: una casa vella a la qual li falta, com si fos una dent, tota una paret. “És la casa on vivíem a Mendoza. Aquella paret va caure amb un terratrèmol. Ei, que el terratrèmol té el seu costat polit, eh?
A jo m’agrada. És una por que t’agrada. Allà, cada vegada que hi havia una tremolor, la policia començava a donar tirs per avisar la gent. Era divertit. Un no és molt conscient que s’està movent només la teua ciutat. Pareix que es mou el planeta. L’univers. Jo vaig ser al terratrèmol que va sacsejar San Juan, el 40 i pico, i que a Mendoza el vàrem sentir fortíssim. Vaig pensar que ca meua queia. Vàrem sortir tots al pati. Teníem un arbre que es sacsejava com un julivert, feia ‘ffff ffff’. Hi havia remors subterrànies, i quan vàrem sortir al carrer, l’aigua havia sortit de les sèquies. Totes les voreres estaven remulles. Quan varen començar a arribar els ferits de San Juan va ser espantós. Duien la gent dins camions de fer la verema, al pas d’un home, i rajant sang”.
Una cosa horrible. Orfe des de jove, amb una mica d’horror de terratrèmol i guerra, una altra mica d’amor pel seu oncle i el dibuix, i una miqueta d’angoixa a l’escola, es va fer aquest home, qui encara no sospitava que seria el creador d’un món sencer. Perquè després de deu anys de carrera i quan Quino ja era Quino, va néixer Mafalda. Un mite que, com tot mite, té principi. Però no té fi.
Mafalda anava a ser una tira de publicitat subliminal per a que la Siam Di Tella pogués vendre millor la seua línia d’electrodomèstics Mansfield. L’empresa Agens Publicidad li va encarregar, per recomanació de Miguel Brascó, la tira a Quino. La condició era que els noms dels personatges començassin amb la lletra M, i que hi hagués algun electrodomèstic de ja-saps-quina marca inclòs al dibuix. Amb aquest truc, la Siam esperava que els consumidors es llançassin com piranyes sobre els seus productes. Era el 1963. Quino havia vist a la pel•lícula “Dar la cara”, basada en la novel•la de David Viñas, un personatge anomenat Mafalda. Li va semblar un nom alegre. Va fer algunes tires que es varen presentar al diari Clarín.
Però varen descobrir la trampa. Mafalda va acabar dins un calaix. Un dia el seu amic Julián Delgado li va proposar publicar Mafalda a la revista Primera Plana, de la qual n’era el secretari de redacció. Així, el 29 de setembre de 1964, la nena dels cabells estufats es va començar a publicar setmanalment.

Y va succeir el que havia de succeir. La història de la nena, filla d’una mestressa de casa i d’un venedor de segurs, se segueix contant fins avui com es conten les llegendes. Els pares la passen als fills, els fills als néts, i tots, als 50 anys, als 9, als 20, senten que Mafalda és d’ells. El seu creador va estar sempre preocupat per qüestions més pràctiques.
“Per a jo era difícil, perquè no estic acostumat a dibuixar els mateixos personatges. No em sortien iguals. A vegades, havia de calcar”.

La resta ja se sap: al març de 1965 la tira va deixar de publicar-se a Primera Plana i va reaparèixer una setmana després al diari El Mundo, on va sortir fins que es va tancar el periòdic, el 22 de desembre de 1967. Llavors, Mafalda ja era recopilada en llibres que editava Jorge Álvarez, i que havien venut 130.000 exemplars. La primera edició, de 1966, havia esgotat 5.000 exemplars en dos dies. El Mundo va tancar el 1967, quan la mare de Mafalda estava embarassada de Guille. El 2 de juny de 1968, quan la tira va començar a publicar-se a Siete Días, en Guille havia nascut.

Mafalda presentava, pel que es veu, un parell d’obsessions més bé “quineanes”. Tothom té un paradís i un infern. A vegades, l’infern té la forma de malson recurrent. I és llavors quan Quino somia amb Hitler. “Vaig escoltar tots els noticiaris de la Segona Guerra Mundial al cine. Els bombardeigs, els discursos de Hitler. A més, escoltava el butlletí sintètic de Radio El Mundo. Els meus pares estaven interessats en la política, eren republicans, i la meua àvia, comunista militant. Com que jo estava apassionat pel cine nord-americà i escoltava Sinatra, quan hi havia una massacre venia la meua àvia amb la foto i em deia: ‘Mira el que han fet els teus’”. Se’n recorden? Mafalda escoltant l’informatiu a la ràdio, demanant explicacions sobre el Vietcong, la superpoblació, la guerra atòmica, l’amenaça xinesa, Fidel Castro.

“Bé, sí, clar. Això és autobiogràfic. Madame Bovary c’est moi”. Però Quino, molt més que no Mafalda, és Felipe. I Felipe, mutació de mutacions, té l’esperit de Quino, però la cara de Jorge Timossi, amic íntim nascut a Buenos Aires, ara ciutadà cubà, fundador de Prensa Latina i propietari de “dos gracioses dents de conillet”, autor del llibre “Cuentecillos y otras alteraciones”, editat per De La Flor, i que Quino va il•lustrar amb Felipes que comenten i completen els contes – a vegades esgarrifosos – de Timossi.

“L’escola per a jo era una tortura, com per a Felipe. He llançat el quadern a la sèquia i he tornat a casa dient: ‘M’ha caigut el quadern a l’aigua, no puc anar a escola’”.
De l’escola va portar un dels temes recurrents en tota la seua obra: les relacions de poder, l’opressió dels més febles pels més poderosos. Als seus dibuixos, els clients de restaurants són menyspreats per xefs manaires i maîtres amb ambició de prínceps. Els reclutes són humiliats per sergents cruels. Els marits, trepitjats per sogres sinistres.
“L’escola era una espècie d’anticipació de la mili. Fer files, agafar distància. Com l’escola no era mixta, per a jo estar amb homes és com tornar a fer la mili o l’escola, per això també prefereixo les amigues dones. La mili la vaig viure com Felipe, pensant des de petit: ‘Algun dia em tocarà i serà horrible’. Ho vaig passar molt malament, però hi vaig ser 8 mesos només i em va tocar a la ciutat de Mendoza. Després del jurament de bandera totes les nits me’n podia anar a casa, però tornava a dormir al quarter per por a quedar-me dormit al dia següent. El diumenge l’arruïnava pensant que a la nit havia de tornar al quarter. Encara em passa. M’arruïno el present pensant el que m’espera al futur. Típic de Felipe. Ja no tenc el somni recurrent de fer el servei militar, però fins als 50 anys el vaig tenir. Era sempre el mateix somni, que estava fent la mili, i deia: ‘Però jo ja la vaig fer’, llavors parlava amb un oficial i ell deia: ‘Bé, xaval, però ja estam en juliol; queda’t al marge perquè si comences a fer els tràmits per demostrar que has fet la mili et quedaràs fins qui sap quan’. També tenc somnis agradables. Fa cosa de dos anys em vaig despertar i li vaig dir a Alicia: ‘He somiat una cosa tan polida, que si jo sabés que drogant-me puc passar per situacions així, em drogaria’”.

Als 6 anys Quino es va enamorar de la filla del venedor de llet. No li ho va poder confessar mai. Rebentava de timidesa, vermell d’amor només de veure-la. Dècades més tard, Felipe s’enamorava d’una bellesa de 7 anys, cabell llis, ulls ametllats, que el deixava bocabadat. “Grap” i “glup” era l’únic que li sortia davant la nimfa lesiva. Muriel, es deia. Era igual que Brigitte Bardot.
“No dibuixo sovent dones com Muriel. És que dibuixar dones guapes és molt difícil, almenys per a jo, i Muriel semblava... bé, a jo se’m va quedar Brigitte Bardot”.
Provem amb Guille. Germanet de Mafalda, únic personatge a qui agrada la sopa, com a Quino, i que ha fet pensar a molts que en Guille és el dibuixant quan era petit, però no. “¡Zo-zo-pita!”, cridava en Guille, inspirat en un nebot de Quino, que ara és flautista, i que tenia llavors 3 anys. En Guille estimava Brigitte. “¿Eta mamá?”, preguntava. “No, ésa es Brigitte Bardot”.

“Buaaaaa”, plorava. Pobre Guille. Pobre Quino. Tímid crònic, Felipe felipàs fins els ossos. “Ara estic millor, però jo per comprar un llapis donava voltes, m’imaginava com l’anava a demanar, en tendran, no en tendran, i si no en tenen què faig, i practicava el que anava a dir quan arribàs. Així i tot, se les va arreglar per estar casat durant 39 anys amb una dona, Alicia Colombo, tot un caràcter. Als primers temps, varen viure a una habitació de l’apartament dels pares d’ella. Després es varen traslladar a San Telmo, Chile 371. L’adreça que Quino li dibuixava a Mafalda. Món Quino, com tot món, no té una sola explicació. A vegades en té mil. A vegades, cap.

“No hem volgut tenir fills. Quan mos vàrem traslladar a San Telmo, l’apartament era molt petit, i jo sempre vaig treballar a casa i no em feia cap gràcia que Alicia se n’anàs a treballar prompte i jo quedar-me cuidant un nen petit. Els nens comencen a ser atractius als 2 anys. Abans són un paquet amb el qual un no sap mol bé què fer. A més... a jo em va marcar molt la mort dels meus pares, en el sentit que... vull dir... com, em porten al món i després se’n van quan jo volia més temps amb ells? I després, això de veure totes les guerres i les porqueries de la humanitat, un pensa per a què? A veure si encara el fill d’un... ehhh... li surt nazi. Clar!, que és una idea recurrent que tenc. Penso que segurament, a Àustria, alguna persona haurà vist un nadó a un parc i haurà dit: ‘Quin nadó més polit’, i el nadó era Hitler. Em passa amb les dedicatòries. Penso: ‘I si li estic dedicant un llibre a una persona que ha set un torturador?’”

Al seu estudi hi ha una dona nua. Una foto d’Annemarie Heinrich. Ombres i llums dins les quals a Quino li agrada remenar com qui busca formes als nevolats. Ha aconseguit veure una mà estesa a la cara oculta de la dona.
“Sí, quasi no té pit. Però té un pubis molt sensual”.
Ara desenfunda un full groc on està impresa la foto de l’ex dona de Pelé. “A qui s’assembla?”, pregunta. Obre el Diccionari Larousse, a una pàgina on el retrat de La Gioconda apareix a la mateixa escala que la foto. Dobla el full de la revista per un plec gastat de tant ensenyar-lo una vegada i una altra, i fa coincidir la part de dalt de la cara de la dona de Pelé amb la part de baix de La Gioconda. Bingo. La dona de Pelé completa La Gioconda, en un puzzle exacte. Allà mateix, preciós com un llamp, el record de Miguelito descobrint que el seu polze en perspectiva podia tapar un edifici, que l’esquena serveix per anar-se’n, preguntant per què “tot junt” s’escriu separat.
“Sí, sí, jo en tenc molt, d’això. De petit i de gros, em pregunto estupideses que no serveixen per a res. Miguelito era un personatge que em permetia seguir fent-ho. Ell, i Libertad”.

Libertad. Petita perquè en temps d’autoritarisme la llibertat és petita com un gra de dacsa.
“Libertad era com per a seguir-la perquè té raonaments que al cap i a la fi, són meus, i em pregunto com dimoni té aquelles contradiccions, aquells discursos tan ben muntats que avui els llegeixo i dic, ‘Però com ho vaig fer, per muntar allò?’ M’agrada molt el personatge i les coses que ha provocat que se m’ocorrissin. Per exemple, quan la mestra li diu: ‘El sol sale por...’ i ella diu: ‘¿Por la mañana?’”
Quino assegura que no deixa ni deixarà que algú de carn i ossos fiqui els seus dits dins la carn de tinta de Mafalda i la seua colla. Mafalda és dibuixet animat – dibuix a la fi – i res més. Però Quino no pot evitar que existeixi gent semblant als seus personatges. Manolito, per exemple, és mosso i viu a Portugal.

“Érem a un bar de Portugal amb Alicia i hi havia un mosso que era igual. El miràvem tant que ell cada cert temps venia a preguntar-mos si necessitàvem res. Amb Mafalda em vaig creuar una vegada. A Cuba. Em varen ensenyar una nena, veïna de Daniel Mallo, que va ser el cubà que va fer els dibuixos animats de Mafalda. Era molt semblant, realment”. Manolito és la viva imatge del pare de l’amic de Quino, Julián Delgado. El pare de Julián tenia un forn al carrer Defensa, al 1.200, carrer que Quino evita com un malson. És que Julián Delgado, amb qui va tenir un enfrontament per mor d’uns originals de Mafalda – recordin, Julián li va oferir publicar-los a Primera Plana i Quino va voler després traslladar-se a El Mundo –, va desaparèixer durant la dictadura militar, el 1978, quan era director de la revista Mercado. Manolito és encara l’únic de tots els habitants de Món Mafalda que li fa gana de riure.
“Em semblaven genials les ocurrències de Manolito, amb aquella bestialitat que tenim els espanyols. Al final, quan no sabia què fer amb la tira, recorria a Susanita i Manolito. Sabia que eren graciosos”.

Un dia Mafalda es va acabar. A la seua pàgina d’internet, Quino escriu: “Vaig deixar de fer Mafalda després de 10 anys perquè em costava molt d’esforç no repetir-me. Patia amb cada lliurament.
Quan un tapa l’últim quadret i ja sap quin serà el final, és perquè la cosa no va, i encara que m’afalaga que es segueixi llegint, també és trist pensar que els temes dels quals parla Mafalda segueixen existint”. El 18 de juny de 1973, Susanita advertia des de la pàgina de Siete Días: “Ustedes no digan nada que yo les dije, pero parece que por el preciso y exacto lapso de un tiempito los lectores que estén hartos de nosotros van a poder gozar de nuestra grata ausencia dentro de muy poco” (“Vostès no diguin que jo els ho he dit, però sembla que durant el precís i exacte període d’un temps, els lectors que estiguin farts de naltros podran gaudir de la nostra grata absència d’aquí a molt poc”). Aquest ‘temps’ varen ser 26 anys, i va resultar que no hi havia tants de lectors farts.
Els llibres de Mafalda segueixen publicant-se amb èxit. De La Flor va començar a publicar als anys ’70 els famosos llibrets apaïsats, un total de deu, i encara que s’ha perdut el compte, cada una de les edicions va vendre dos milions d’exemplars. “Mafalda inédita”, una recopilació publicada per primera vegada el 1988, va per l’edició número 15 i duu venuts 50.000 exemplars. “Toda Mafalda”, de 1993, va per l’edició número 9 i va vendre 95.000 exemplars. A més, es va publicar a Itàlia – amb pròleg d’Umberto Eco –, Espanya, Portugal, Brasil, Noruega, Dinamarca, Grècia, Holanda, Finlàndia, França i Alemanya.
“A vegades penso que té aquesta vigència perquè reflexa tot un món complet. Altres vegades, perquè vaig pintar la vida d’una família. Però no sé... És una cosa que em sorprèn. Deixar de fer Mafalda va ser una decisió que em va dur molt de temps”. Mafalda va deixar de publicar-se el 25 de juny de 1973. Quino havia passat deu anys construint un món. Una saga de tinta i de paper.
“A vegades sento que la gent em reprotxa com a un criminal de guerra que fa 26 anys va matar nou persones: els nou personatges de la historieta. Jo dic que Mafalda és un dibuix, no una persona de carn i ossos. Que estrany és això, no? Perquè a vegades em tracten com si fos un... com si fos un assassí”.