La Historia

La trajectòria de Mafalda comprèn el període que hi ha entre els anys 1964 i 1973 en tres publicacions: “Primera Plana”, “El Mundo” y “Siete Días Ilustrados”. Bastant abans de l’acomiadament oficial de la tira, el juny de 1973, només Quino s’havia adonat que es trobava esgotat i que no podia insistir sense repetir-se.
A diferència d’altres col•legues seus, com Schulz (creador de Peanuts), els quals han fet perdurar les seves tires recolzant-se en un equip de guionistes i dibuixants, Quino es va resistir sempre a perdre el contacte personal amb la seva creació. No va voler adoptar mai aquesta modalitat de treball per considerar-la inadequada al seu estil, així com no ha utilitzat mai un mecanisme particular per treballar. Abans que ningú ho pogués percebre, Quino ja sabia que Mafalda havia complert el seu objectiu.

Els deu llibres publicats sobre Mafalda no recullen exhaustivament les aventures del personatge que Umberto Eco va definir com “una heroïna iracunda que rebutja el món tal com és (...) reivindicant el seu dret a seguir sent una nena que no vol fer-se càrrec d’un univers adulterat pels pares”.

Quino va rebre una telefonada de Joan Manuel Serrat demanant-li alguna cosa per al seu disc “El Sur también existe”, que posava música a poemes de Mario Benedetti, i ell va entendre que Serrat volia una tira per posar-la com un desplegable dins el disc – d’aquí ve el format quadrat – . Però el disc ja havia sortit a la venda, i la tira no s’hi va arribar a distribuir. “Va ser el producte d’un equívoc entre un català i un andalús”, explica Quino, al•ludint als seus propis orígens.




L’humorista i escriptor Miguel Brascó defineix com una història curiosa la seva participació en el naixement de Mafalda. Amic personal de Quino, cap a 1962 havien compartit pàgines a les revistes “Tía Vicenta”, que dirigia Landrú, y “Cuatro Patas”, una creació de Carlos del Peral que, malgrat tenir una circulació restringida i una durada curta, també va ser un model humorístic de l’època. “Quino m’havia comentat que tenia ganes de dibuixar una tira amb nens”, recorda Brascó. “Un dia em criden d’Agens Publicidad i em demanen un dibuixant capaç de fer una tira còmica amb la intenció de publicar-la de manera encoberta a algun mitjà per promocionar els electrodomèstics Mansfield produïts per Siam Di Tella”. “La persona que va parlar amb mi es deia Briski i me’n recordo perquè el nom em va suggerir una mescla de Brascó amb Oski”. Brascó li diu a Quino (“Quinoto”, com ell el recorda afectuosament) “tu ets l’indicat”, i li suggereix que imagini una historieta que combini Peanuts i Blondie. Per a Brascó, Quino era i segueix sent no només un gran dibuixant, sinó també “un genial argumentista”.

L’autor esbossa així una família mitja dins la qual es poden reconèixer na Mafalda i els seus pares, però respectant una de les regles d’or de l’agència: que el nom de tots els personatges comenci amb “M”. Quino se’n recorda que a la novel•la de David Viñas, “Dar la cara”, es parla d’un nadó anomenat Mafalda, li sembla un nom alegre i decideix adoptar-lo per a la seva protagonista. Amb el temps s’assabenta de la desgraciada història de la Principessa Mafalda de Savoia, filla del rei d’Itàlia Vittorio Emanuele III, la qual va acabar els seus dies al camp de concentració de Buchenwald. Agens decideix lliurar la tira al diari Clarín a canvi que no se’ls cobràs l’espai. Però el diari descobreix la publicitat encoberta i l’acord es trenca. La campanya no es fa i els productes Mansfield, per causes alienes a això, no arriben a aparèixer mai al mercat. Miguel Brascó s’assabenta que el negoci no havia prosperat quan Quino porta les fallides tires a “Gregorio”, el suplement estable de la revista d’humor “Leoplán”, creat i dirigit per Brascó, i en el qual hi col•laboraven firmes de l’alçada de Rodolfo Walsh, Carlos del Peral, Kalondi i Copi. Impressionat per l’homenatge a Periquita que hi creu veure en el dibuix de Mafalda, Brascó li publica tres de les tires. Fins aquí la primera part del naixement de Mafalda, que demostra fins a quin punt el seu autor no es va imaginar mai a si mateix com un crític del món i, menys encara, va tenir expectatives de transformar-lo perquè, segons diu ell, no creu que “l’humor transformi res”.



El fracàs de la campanya Mansfield i la gran amistat que unia Quino amb Julián Delgado, cap de redacció de “Primera Plana”, desaparegut quan era director de “Mercado”, determinaren la formalització de Mafalda com a tira. Delgado intueix que pot ser un èxit entre els lectors de “Primera Plana”. Ho comenta amb Quino i aquest s’incorpora a la publicació. Mafalda debuta oficialment com a tira el 29 de setembre de 1964 a “Primera Plana”, on es publica fins el 9 de març de 1965. Durant aquest període, Quino va produir 48 tires a un ritme de dues per setmana. En aquesta etapa només quedaran de l’esbós original na Mafalda i els pares, fins que el 19 de gener de 1965 apareix per primera vegada Felipe. La font d’inspiració d’aquest personatge s’ha de buscar en un altre gran amic de l’autor, Jorge Timossi, el qual tenia – a més d’altres qualitats espirituals – dues gracioses dents de conillet. Timossi és un periodista argentí que es va establir a Cuba fa molts anys i va participar a la fundació de l’agència de notícies “Prensa Latina”. Mafalda pareixia definitivament instal•lada a “Primera Plana” quan el març de 1965 un diari de l’interior sol•licita la tira per publicar-la. Quan Quino intenta retirar els originals per començar a enviar-los, li diuen que el setmanari considera com a pròpies les tires publicades. “Vaig anar a l’arxiu i vaig aconseguir que l’aprenent me les donàs”, recorda. Va ser el fi de la seva relació amb “Primera Plana” i també una dolorosa ruptura de la seva amistat amb Julián Delgado.



Com tota persona que treballa en un mitjà ha d’adaptar-se a la modalitat periodística d’aquest, i sent “Primera Plana” un setmanari d’actualitat nacional i internacional, Quino va tractar de reflectir les inquietuds de la seva època. Les referències que es fan en les tires a Xina, Àfrica, Amèrica Llatina i la condició femenina tenen a veure amb el fet que llavors es creia amb fermesa que el Tercer Món i la dona aconseguirien revertir la seva situació d‘opressió.



Entre els diaris que en aquell moment s’editaven a la Capital, “El Mundo” era un dels més populars i independents. Brascó, que coneixia personalment el seu director, Carlos Infante, li va recomanar Mafalda. Va començar a publicar-se el 15 de març de 1965 i va continuar fins el 22 de desembre de 1967, quan “El Mundo” va tancar definitivament. “Allò va ser l’autèntic llançament de Quino”, diu Brascó, qui va intervenir per a que la historieta continuàs endavant, i va viatjar a Santa Fe per recomanar la tira al seu amic Luis Vuttori, subdirector d’“El Litoral”. Més tard, el diari “Córdoba” de Córdoba (província d’Argentina), també a instàncies del mateix promotor, comença a publicar Mafalda, que s’estén pels diaris de l’interior del país.

Quino passa de “Primera Plana”, que era un setmanari, a publicar tires quotidianes en un diari, i això li permet tocar temes d’última hora. Els problemes, tant domèstics com polítics, passen a reflectir-se ara als jocs i les relacions familiars. La polèmica sobre si la televisió era perjudicial o no per als nens estava en plena expansió, i Quino (que es resistia a tenir televisió) no va poder eludir el tema. Després de dues setmanes de publicar a “El Mundo” descobreix que necessita més personatges per enriquir la tira i el 29 de març de 1965 apareix Manolito (Manuel Goreiro), inspirat en el pare de Julián Delgado, propietari a Buenos Aires d’un forn situat a Cochabamba i Defensa, a l’històric barri San Telmo. El 6 de juny debuta Susanita (Susana Beatriz Chirusi), la qual no respon a un model de persona coneguda pel seu creador. El germanet de Mafalda, un simpàtic i desvergonyit nebot de Quino, no va arribar a aparèixer perquè l’inesperat tancament d’“El Mundo” va deixar la mamà embarassada de Guille.

 

Durant els sis mesos que varen seguir el tancament del diari “El Mundo” cap altre mitjà no es va interessar per Mafalda. Llavors Quino publicava una pàgina d’humor a “Siete Días Ilustrados”, setmanari nascut al maig de 1967. Sergio Morero i Norberto Fipo, , secretari i cap de redacció respectivament, s’uneixen per aconseguir substituir la pàgina d’humor per la tira de Mafalda. “Quino prefereix treballar amb amics, no vol donar-li el rotllet de la seva pàgina a un aprenent perquè li agrada que mirin immediatament la seva feina”, recorda Morero. Mafalda apareix per primera vegada a “Siete Días Ilustrados” el 2 de juny de 1968, dins una pàgina que inclou quatre tires.
A diferència del que passa quan es publica a un diari, aquesta ha de ser lliurada amb quinze dies d’anticipació a la data d’aparició. Aquest canvi de modalitat impedeix l’autor poder seguir de tan a prop l’actualitat. Quino, per completar la maquetació de la pàgina, l’encapçala amb un petit dibuix que fa a l’últim moment, abans de lliurar-la. La major part d’aquests dibuixos, juntament amb les tires de tardor, no varen ser recopilades als llibres. Per aquella mateixa època, Mafalda s’edita a Itàlia, on d’acord amb els temps d’agitació social que corrien, apareix amb el nom de “Mafalda la contestatària”.

En la seva primera aparició a “Siete Días Ilustrados” Mafalda dirigeix una carta-currículum escrita per Sergio Morero al director de la revista. Guille ja havia nascut i el 15 de febrer de 1970 s’incorpora a la tira Libertad. Al maig de 1973 Quino fa que els personatges comencin a acomiadar-se dels lectors. Això no s’observa a les tires, sinó al dibuix de l’encapçalament. El 25 de juny s’acomiada formalment. “Quino no firma mai contracte, per poder anar-se’n”, explica Sergio Morero.

Després que Mafalda s’acomiadàs el juny de 1973, Quino torna a fer servir els seus personatges a campanyes en defensa dels nens. Ja ho havia fet abans en algunes ocasions, com en el cas d’“El Mosquito”, publicació interna de l’Hospital de Nens de Buenos Aires. El 1976, Any Internacional del Nen, UNICEF demana a Quino fer un pòster il•lustrant els 10 principis de la Declaració dels Drets del Nen. L’autor cedeix els seus drets sobre aquella edició a UNICEF.
A finals de 1989 està prevista una Convenció Internacional dels Drets del Nen que pretén que els països reconeguin aquests drets i lluitin pel seu compliment amb mesures legislatives. Fins ara els principis són només bones intencions que els països no s’obliguen a respectar.
El 1984, a petició d’una institució benèfica, la Lliga Argentina per la Salut Bucal (LASAB), Quino va fer que Mafalda es rentàs públicament les dents per que tots els nens d’Argentina ho compartissin amb ella.

Quan Mafalda es publicava al setmanari “Siete Días”, a cada edició hi ocupava una pàgina, que incloïa quatre tires i el títol, generalment dibuixat per Quino amb lletres de fantasia i carregades d’al•lusions. Al costat del títol hi apareixia algun dels personatges, a vegades acompanyat d’un altre, formulant una reflexió, pronunciant un joc de paraules o un discurs, o protagonitzant algun gag.
Al 1971 ja s’havia acumulat tal quantitat de material valuós, amb dibuixos enriquits pel seu aire d’esbossos, sense l’estil estereotipat de la historieta, que Ediciones de la Flor va fer amb ells dos petits volums: “Al fin solos” i “Y digo yo”. Es varen publicar a l’Argentina el novembre de 1971 i després també a Espanya. Una altra recopilació del mateix origen va aparèixer l’octubre de 1973, ja amb un format més gros, amb el títol “¿A dónde vamos a parar?”

El 1991, després d’un llarg procés, el correu argentí va emetre una sèrie de vuit segells postals dedicats als dibuixants argentins d’humor i historietes més famosos.