Entrevista

El 29 de setembre de 1964 apareix per primera vegada una tira de Mafalda. El seu autor, Joaquín Salvador Lavado, Quino, no sospitava llavors que les reflexions posades en boca d’aquest personatge serien traduïdes a 26 idiomes i que els seus llibres vendrien, només al seu país, 20 milions d’exemplars. Han passat 30 anys des d’aquella historieta inicial i 20 des que Quino la va dibuixar per darrera vegada. Tot i això, segueix tan vigent com llavors. Els deu únics llibres de la sèrie segueixen reimprimint-se un darrera l’altre a tot el món. En aquesta nota Quino, nascut a Mendoza fa 62 anys, parla sobre Mafalda i el significat que va tenir per a la seua carrera. També n’opinen lectors d’aquella i d’aquesta generació, i els seus col•legues de Clarín li dediquen un homenatge.

Hagués set el primer, i amb seguretat l’únic personatge d’historieta a aconseguir-ho. Però a l’últim moment va entrepuçar amb una reglamentació injusta. El cert és que la iniciativa va existir: el 26 d’octubre de 1988 arribava al Concejo Deliberante un projecte d’ordenança per a que Mafalda fos reconeguda Ciutadana Il•lustre de la Ciutat de Buenos Aires. Amb la firma del llavors intendent “porteño”, Facundo Suárez Lastra, i del seu secretari de Cultura, Félix Luna, el projecte es justificava dient que el personatge “simbolitza el millor de l’esperit de molts joves argentins, que no es resignen a acatar l’ordre establert i pretenen modificar-lo i enriquir-lo amb les seues pròpies idees. Mafalda va fer reflexionar moltes vegades els seus lectors sobre la validesa dels hàbits, creences, prejudicis i llocs comuns, ajudant d’aquesta manera a construir una societat millor”. I acabava afegint: “Mafalda segueix sent, a la memòria col•lectiva dels argentins, la nena inquisidora que ho qüestiona tot, irreverent i inesperada, i que va plantejar al seu moment tants interrogants molestos per a la societat argentina”.

La iniciativa no va prosperar perquè els consellers varen dir que el títol honorífic només és per a les persones. No s’aturaren a pensar que, a fi de comptes, Mafalda és més humana que molts éssers humans. I com a tal, té partida de naixement impresa en lletres de motlle.
La primera aparició pública de Mafalda va tenir lloc fa exactament 30 anys, el 29 de setembre de 1964, a la revista “Primera Plana”. En el seu cas, la llevadora no va dir mascle: el flamant personatge que amb els anys es transformaria en estendard de la lluita per la igualtat social – en un temps en què l’alliberació femenina encara anava amb bolquers –, portava les seues faldes ben posades.

Per què dona?
“No ho sé. Al principi un no s’atura a pensar en aquestes coses”, diu avui Joaquín Lavado, Quino, el creador de Mafalda.
El dibuixant tampoc no s’havia posat a pensar, tres dècades enrera, que les idees d’aquesta nena tan enginyosa com irreverent, tan reflexiva com contestatària, recorrerien el món traduïdes a 26 idiomes, des del japonès, italià i portuguès fins el grec, francès i holandès. No va sospitar que un dia l’escriptor Julio Cortázar arribaria a dir: “No té gaire importància el que jo penso de Mafalda. L’important és el que Mafalda pensa de jo”. Molt menys que, encara que la URSS ja hagi desaparegut, igual que els Beatles i la guerra de Vietnam, el missatge de Mafalda seguiria mantenint la mateixa dosi de genialitat i, sobre tot, d’actualitat. Quino no va imaginar mai que aquell ser diminut i genial, amb una intel•ligència i sagacitat immunes als raonaments adults i rodejada d’un apropiat univers infantil, elevaria la historieta a la categoria de “contes morals”. Amb una exacta dosi de senzillesa i profunditat, Mafalda es va convertir en el personatge d’historieta que més significa avui per als argentins.
En canvi, per a Quino – amo d’una genuïna modèstia – tot va començar per casualitat i sense que ell es proposàs cap gesta:

“En realitat, Mafalda anava a ser una historieta per promoure una nova línia d’electrodomèstics anomenada Mansfield. L’agència Agens Publicidad li va encarregar el treball a Miguel Brascó, però com que ell tenia altres compromisos, me’l va passar a jo. Això va ser el 1963. Però la campanya no es va fer mai, i les vuit tires que vaig dibuixar es varen quedar guardades dins un calaix. Fins que l’any següent Julián Delgado, secretari de redacció de “Primera Plana”, em va demanar una historieta. Llavors vaig rescatar aquelles tires i, bé, aquí va començar tot”.
Aquesta anècdota, que Quino va contar moltes voltes, te alguns detalls poc coneguts. Per exemple, el nom del treballador de l’agència que li va encarregar la tira: l’actor Norman Briski. “En aquell moment el nom se’m va quedar gravat – recorda avui Brascó – perquè era una mescla del meu llinatge amb el del dibuixant Oski. Quan em va cridar, aquesta coincidència em va resultar graciosa, i vaig anar a l’agència per veure de què es tractava. Volien una família amb pare, mare i dos fills: un típic context per que apareguessin els productes. El que necessitaven no tenia res a veure amb el que jo feia normalment, així que li vaig oferir la feina a Quino, que en aquell moment treballava amb jo”. Respecte a l’exòtic nom de Mafalda, el nom va sorgir de la versió cinematogràfica de la novel•la “Dar la cara”, de David Viñas. A una escena d’aquella pel•lícula apareix un nadó que es diu així dins una cistella, i Quino en va adoptar el nom.

Han passat trenta anys i aquest nom ha adquirit alçada pròpia i universal. Al petit estudi que Quino té al seu apartament de Buenos Aires – ubicat en ple centre a 15 pisos sobre el nivell del tràfic “porteño”; confortable, càlid i sense pretensions – es desplega de forma ordenada el testimoni de la genialitat de Mafalda, escampat per tot el planisferi: exemplars dels seus llibres en tots els idiomes i formes possibles; nines de les més diverses procedències; pòsters, premis...

Per què creu que Mafalda no ha perdut vigència?
Ni jo mateix ho sé. Potser perquè moltes de les coses que ella qüestionava encara segueixen sense resoldre’s, d’això no en queda cap dubte. Es més, a voltes em sorprèn com algunes d’aquelles tires dibuixades fa més de vint anys encara es poden aplicar a qüestions d’avui. Sense anar més lluny, l’any passat va sortir a Itàlia un llibre amb les vinyetes que acompanyaven les tires de Mafalda a la revista “Siete Días”. Estaven separades per tema: política, economia... L’increïble és com moltes d’aquelles historietes semblaven fer referència directa a la campanya de Berlusconi.

Suposem que Mafalda hagués sorgit als anys ’90 i no als ’60. De què parlaria avui?
No ho sé, del mateix... de la SIDA, les injustícies, l’ecologia, la manipulació genètica... És que en realitat, des que vaig deixar de fer-la no m’he posat a pensar què diria. Cada tira de Mafalda em duia un dia sencer de feina, des de les 9 del matí fins a les 5 de la tarda. Però tot i això, jo crec que sempre neixen noves Mafaldes, no? Es més, les Mafaldes d’avui estan molt millor informades a través dels mitjans de comunicació que aquella Mafalda dels ’60.

Quan li toca parlar del seu personatge més cèlebre, a Quino només li falta ruboritzar-se. És tímid i introvertit, i per moments té un somriure tan tendre que sembla un Felipe en versió adulta. Ell considera Mafalda com una part important de la seua carrera, “però varen ser només deu anys, res més, i jo ja en tenc 40 de professió”, aclareix.

Li molesta parlar de Mafalda?
No, en absolut. Molts creuen que Mafalda em persegueix, però no, només m’acompanya. Amb jo no es dóna aquella història dels zels entre l’autor i els seus personatges. A més, m’alegra que l’afalaguin, perquè és una part meua. La gent sempre necessita d’un nom i d’un personatge amb el qual identificar-se; és lògic que llavors se’n recordin més de Mafalda: va ser l’únic personatge d’historieta que vaig fer. Però els mateixos temes que preocupaven na Mafalda y que em preocupen a jo, apareixen a les pàgines d’humor que publico actualment a la revista “Clarín”.

Es pot arribar a modificar alguna cosa amb l’humor?
No, no ho crec. Però ajuda. És el petit granet d’arena que un pot aportar per modificar les coses.

Mafalda va aconseguir canviar alguna cosa?
Jo diria que no. La prova és que encara es segueix llegint igual que abans. És a dir, que segueixen vigents els mateixos problemes, les mateixes injustícies que fa vint anys.

La història oficial de Mafalda va recórrer, al llarg d’una dècada d’existència formal, un camí amb diversos domicilis fixos: aparegué a “Primera Plana” poc abans del cop d’Estat que va enderrocar el president Arturo Illia i un any després que els Beatles donassin el seu primer recital a Hamburg. Va estar en aquell setmanari fins el 9 de març de 1965. Va reaparèixer al diari “El Mundo” una setmana després, convertint-se a partir de llavors en una tira diària. El diari va tancar el 22 de desembre de 1967, i amb ell, Mafalda. Fins aquell dia, la nena fascinant i reflexiva, acompanyada dels seus amics, havia aparegut a 974 tires; mentre, els dos primers números de Mafalda, publicats per l’editorial Jorge Álvarez, duien 130.000 exemplars venuts.

La historieta va estar gairebé sis mesos sense publicar-se, encara que el seu èxit ja s’havia estès i la reproduïen diversos diaris de l’interior del país. Finalment, la revista “Siete Días”, on Quino tenia una pàgina d’humor, li va proposar substituir aquesta per les tires de Mafalda. La historieta va arribar d’aquesta manera a la seua darrera residència, des d’on va dir adéu als lectors el 25 de juny de 1973.

Com va prendre la decisió d’abandonar Mafalda?
Va ser una cosa que em va costar molt, però no volia que Mafalda fos com aquelles historietes que la gent llegeix per costum, i que no tenen sentit. A més, fer una historieta no és el mateix que fer una pàgina d’humor. És una feina més rutinària, i per tant un se sent més limitat. La historieta obliga a dibuixar sempre els mateixos personatges i en la mateixa mida. És com si un fuster hagués de fer sempre la mateixa taula, i jo també volia fer portes, cadires, banquets,... Una volta em varen preguntar si no pensava a ressuscitar-la. Y ressuscitar-la significaria que està morta. Ningú no dubta que està ben viva, afortunadament. En realitat, Mafalda va anar anunciant el seu retir des de les vinyetes que acompanyaven la tira a “Siete Días”.

La senyal més concreta i definitiva va ser a càrrec, clar, de la xafardera Susanita: “Vostès no diguin que jo els ho he dit – va xiuxiuejar des d’un quadret el 18 de juny de 1973 –, però sembla que durant el precís i exacte període d’“un temps” els lectors podran gaudir de la nostra grata absència d’aquí a molt poc”.
La setmana següent, Quino publicava les darreres tires en la història de Mafalda. Des d’aquell 25 de juny de fa 21 anys, el personatge no va tornar a aparèixer, excepte en campanyes benèfiques com aquelles que el dibuixant va fer per UNICEF i la Creu Roja. També hi ha Mafaldes privades – que l’autor envia als seus amics amb motiu d’ocasions especials – i altres que van pel món lliurement i que Quino fa servir quan està enrabiat.

“Ho veu? Llavors sí que encara dibuixo Mafaldes. Quan vaig a algun lloc on atenen malament la gent, o quan vull queixar-me per algun motiu, en lloc d’escriure una carta dibuixo una Mafalda: ella és la portaveu de la meva ràbia”.
També hi ha Mafaldes “falses”: centenars de vegades s’han fet servir els personatges amb les finalitats més insòlites sense que el seu creador hi pugui fer res per frenar-ho, o al menys per controlar l’ús i abús d’aquest exèrcit de Mafaldes, Felipes i Manolitos que van pel món donant suport a causes amb les quals no sempre hi està d’acord.

“És una cosa inevitable i que no es pot manejar – diu Quino. Ara, el que em resulta increïble és com cada persona pren del personatge allò que més li convé i ho fa servir com li dóna la gana. Mafalda va ser utilitzada pels franquistes a Espanya, i sense anar més lluny, fa poc vaig ser a Tandil i vaig veure pòsters del MODIN amb la imatge de Mafalda. Ara, amb Alicia (la seua dona des de fa 35 anys) vàrem fer un model de carta negant-mos a donar autorització per a que la facin servir, perquè són tantes les demandes que no podem controlar-les totes; un no sap mai per on sortiran.

Sembla que el tema l’obsessiona. Sobre el seu tauler de dibuix – completament blanc i ordenat – hi ha un únic llibre: “Sis personatges en busca d’autor” de l’escriptor italià Luigi Pirandello. Quino obre una pàgina del llibre i llegeix les línies d’un diàleg: “Quan un personatge neix, adquireix de seguida una independència tal del seu mateix autor, que pot ser imaginat per tothom en situacions on el director no va pensar mai col•locar-lo, fins adquirir algunes vegades, per si mateix, un significat que l’autor mai no va somiar donar-li”.

Mafalda, com tantes altres celebritats, també arrossega les cadenes de la seua popularitat. Encara que va baixar de l’escenari el 1973, segueix vivint i creixent de generació en generació. Va fugir dels diaris i revistes per multiplicar-se en oficines, cases i comerços; les seues tires apareixen aferrades als llocs més insospitats i alguna volta les siluetes de Mafalda i els seus amics varen substituir els personatges de Disney a les parets de les guarderies. Mai no falta qui, davant una determinada situació, se’n recorda d’un acudit de Mafalda. És un clàssic, una obra mestra de la historieta.
El primer llibre de Mafalda va aparèixer el 1966 i en total es publicaren 10 volums. Daniel Divinsky, d’Ediciones De La Flor, va dir que resulta difícil calcular la quantitat d’exemplars que Mafalda ha venut al país, però va estimar que cada un dels 10 llibres deu anar pels dos milions. Sí que té xifres més encertades sobre les dues recopilacions que va llançar els darrers anys: “Mafalda inédita”, que inclou totes les tires que varen sortir alguna vegada del llapis de Quino i que mai no s’havien publicat, ha venut 15.000 exemplars des de la seua aparició el 1988. “Toda Mafalda”, un gruixut volum amb més de 600 pàgines que va ser llançat el 1993 – amb absolutament totes les Mafaldes, publicades o no, públiques i privades –, ja és a 55.000 llars i pròximament sortirà la cinquena edició, amb 15.000 còpies més. Hi ha tres llibres més de Mafalda amb les vinyetes que apareixien a “Siete Días”: “Al fin solos”, “Y digo yo...” i “A dónde vamos a parar”.
Tot aquest univers va sortir de la imaginació de Joaquín Lavado. Un home nascut a Mendoza que va poder completar només l’escola primària, va perdre els seus pares abans dels 15 anys i que, avui, als 62, segueix tan senzill i tímid com llavors, quan va decidir que la seua vocació seria el dibuix. Es va establir a Buenos Aires als 18 anys, amb la seua petita carpeta d’acudits al damunt. Es va fer un nom i va triomfar. Encara que ningú mai no li ha ensenyat a nedar o a conduir una bicicleta – molt menys un automòbil –, encara que no hagi tengut fills ni hagi plantat un arbre, Quino es va guanyar a força d’esperit i tinta un lloc entre aquells àngels que tan bé sap dibuixar.
I al seu costat, clar, hi ha aquella Ciutadana Il•lustre del món que es diu Mafalda.

Quino prefereix Miguelito que no Mafalda. Entrevista de “Página/12”.
El dibuixant argentí Joaquín Lavado, “Quino”, s’identifica més amb Miguelito i Felipe que no amb Mafalda, el seu personatge més popular, i es declara socialista a mort, encara que confessa no tenir una bona relació amb Fidel Castro.
“Un personatge esclavitza molt i jo tenia por de repetir-me”, assenyala per explicar per què va deixar de dibuixar la rebel i aguda Mafalda i els seus companys de tira fa 30 anys.

A una llarga entrevista publicada pel diari “Página/12”, Quino, de 71 anys, parla entre altres moltes coses de les seues idees polítiques, que el varen fer deixar l’Argentina durant l’època del règim militar (1976-1983).
“Jo el que espero és que a la llarga s’intenti una altra forma de socialisme. No igual que aquell que ja va ser, però per jo continua sent el millor sistema de govern”, assenyala.

Sobre Cuba, on ha estat vuit vegades, “sempre” per feina, Quino diu que al president d’aquell país, Fidel Castro, no li varen agradar les dues tires de Mafalda que parlen d’ell.
“Quan vaig anar per primera vegada a Cuba em varen demanar explicacions respecte a això. Fidel, que és famós per la seua memòria, cada volta que em veu em pregunta: `Qui ets tu, jovenet?´ M’ignora completament”, recorda.
Durant una d’aquelles trobades, segons Quino, després que Castro li fes la “coneguda” pregunta, va parlar amb ell sobre si estava prohibit que li fessin caricatures.
Castro el va autoritzar a que li fes “totes” les que ell volgués, però li va advertir: “sempre que no em facis contrarevolució, perquè si no t’hauré d’empresonar”, va assenyalar el dibuixant argentí.

Quino, descendent d’andalusos, es declara a l’entrevista amb “Página/12” un home dèbil i reservat; diu que mai no va sentir la necessitat de ser pare i que els seus compatriotes no tenen sentit de l’humor.
“Amb el futbol no t’hi pots ficar. Fas una broma de futbol i fins i tot pots perdre la vida. Et poden matar de veritat”, assenyala.

Al terreny polític sent “simpatia” per l’actual president argentí, Néstor Kirchner, i pel de Brasil, Luiz Inacio Lula da Silva, i considera que el president de França, Jacques Chirac, encara que sigui “de dreta”, és un polític nat dels que ja no en queden.
Compara el president dels Estats Units, George Bush, amb Ming, l’encarnació del mal a les historietes de Flash Gordon, i diu que, igual que la majoria dels governants d’avui, està “sord” davant les opinions i necessitats de la gent.

Subratlla que està a favor “d’enfortir el Mercosur”, animant a aprofitar el fet que “els nord-americans estan distrets amb alguna altra zona del planeta” per “fer alguna cosa bona” a l’Amèrica Llatina.

Als 71 anys, Quino considera que la seua vida ha set bona, perquè va aconseguir ser dibuixant, una cosa que volia amb seguretat des que era un nen, i s’estima tots els seus personatges, els quals diu haver protegit del “marketing rabiós” tot i haver perdut sous.

El dibuixant se sent més identificat amb Miguelito i Felipe que no amb Mafalda, perquè, com ells, es passa la vida fent-se “preguntes inútils” i diu que va crear el materialista Manolito, el fill del botiguer, com a contrast davant la seua pròpia incapacitat per gestionar els sous.

Als seus dibuixos, que pensa continuar fent fins el final, intenta plasmar la seua “obsessió” per la relació entre els dèbils i els poderosos, la impotència dels pobres davant els rics.
Està segur que “el capitalisme també se n’anirà al carai” i no creu que l’enderrocament del socialisme signifiqui la seua desaparició definitiva. “Si pensam que el cristianisme es va imposar després de tres segles, per què no podem pensar que el socialisme tornarà i finalment podrem viure en un sistema més just i més humà per a tots?”, conclou.