Umberto Eco
El que diu Umberto Eco sobre Mafalda:
“Mafalda
no és només un personatge d’historietes; és potser el personatge dels
anys setanta a la societat argentina. Si en tractar de definir-la s’ha
fet servir l’adjectiu “contestatària”, això no és per pura adhesió a la
moda de l’inconformisme irreflexiu: Mafalda és de veritat una heroïna
iracunda que rebutja el món tal com és. Per comprendre-la convé fer un
paral•lelisme amb un altre personatge, la influència del qual no li és
aliena: Charlie Brown. Charlie Brown és nord-americà; Mafalda,
sud-americana. Charlie Brown pertany a un país pròsper, a una societat
opulenta on intenta desesperadament integrar-se, mendicant solidaritat i
felicitat; Mafalda pertany a un país dens en contrastos socials, que tot
i això voldria integrar-la i fer-la feliç, però ella es nega i rebutja
totes les ofertes. Charlie Brown viu dins un univers infantil propi, del
qual estan rigorosament exclosos els adults (excepte pel fet que els
nens aspiren a convertir-se en adults); Mafalda viu en un continu diàleg
amb el món adult, món al qual no estima, no respecta, hostilitza,
humilia i rebutja, reivindicant el seu dret a continuar sent una nena
que no vol fer-se càrrec d’un univers adulterat pels pares. Charlie
Brown ha llegit, evidentment, els revisionistes freudians, i va en busca
d’una harmonia perduda; Mafalda, amb tota probabilitat, haurà llegit el
Che. En realitat, Mafalda en matèria política té idees molt confuses, no
aconsegueix entendre què és el que succeeix a Vietnam, no sap per què
existeixen els pobres, no es refia de l’Estat i està preocupada per la
presència dels xinesos. Només sap una cosa clarament: no hi està
conforme. La rodeja una petita cort de personatges molt més “unidimensionals”:
Manolito, escolà integrat del capitalisme de barri, qui sap amb total
certesa que el valor primari en aquest món són els sous; Felipe,
somiatruites tranquil; Susanita, beatíficament malalta de l’esperit
matern, narcotitzada per somnis petit-burgesos. I després els pares de
Mafalda, que, com si no els fos suficientment dur haver d’acceptar la
realitat quotidiana (recorrent al pal•liatiu farmacèutic del “Nervocalm”),
es veuen aclaparats a més pel terrible destí d’haver d’encarregar-se de
la Contestatària. L’univers de Mafalda és el d’una Amèrica Llatina en
les seues zones metropolitanes més avançades; però és en general, des de
molts punts de vista, un univers llatí i això fa que Mafalda mos resulti
molt més comprensible que tants personatges del còmic nord-americà; a
més Mafalda és, en una última anàlisi, un “heroi del nostre temps”, i no
s’ha de pensar que aquesta sigui una definició exagerada per al petit
personatge de paper i tinta que Quino mos proposa. Ja ningú nega avui
que el còmic (quan arriba a nivells de qualitat) és un testimoni sobre
el moment social: i a Mafalda es reflecteixen les tendències d’una
joventut inquieta, que assumeix l’aspecte paradoxal d’una oposició
infantil, d’un eccema psicològic de reacció als mitjans de comunicació
de masses, d’una urticària moral produïda per la lògica dels blocs, d’un
asma intel•lectual originat per fongs atòmics. Ja que els nostres fills
es preparen per ser – per elecció nostra – una multitud de Mafaldes, mos
sembla prudent tractar na Mafalda amb el respecte que mereix un
personatge real”.
Umberto Eco
